La Roser Buisan va anar a viure a la Ciutat Jardí quan es va inaugurar, el juliol de 1949. L'ha vist créixer i convertir-se en el pulmó de tranquil·litat i calma que és avui
Fa 73 anys, el 26 de juliol de 1949 s’inaugurava la Ciutat Jardí. Avui és un enclavament tranquil ple de torres i cases, però en el moment de la seva inauguració s’hi havia construït un grup de cases arrenglerades a la confluència entre el que avui és la carretera de Mata i l’Avinguda Amèrica. Algunes de les primeres famílies que hi van anar a viure en aquell moment de postguerra encara en són les propietàries. És el cas de la Roser Buisan. Tenia sis anys quan la família hi va anar a viure, durant Les Santes d’aquell 1949 i avui continua pensant que la Ciutat Jardí és un recés de pau.
Jo penso que és com una bombolla d’aire i tranquil·litat. Quan sóc a casa que dona a la carretera de Mata hi ha molt soroll, però aquí a mig de la plaça tot és calma i quietud”
La Ciutat Jardí és un model de planificació urbanística que va proliferar durant aquella època en moltes ciutats. Els nuclis construïts en base a aquest model tenen molts jardins i espais verds. És el cas de la Ciutat Jardí de Mataró que va vendre terrenys i construir cases en tota aquesta zona de l’entrada a Rocafonda. Els pares de la Roser pagaven 175 pessetes cada mes i ho van fer durant 20 anys, fins a estar pagada completament.
La caixa d’estalvis venia el terreny de la casa i la mateixa casa va construir les cases. Els meus pares pagaven 175 pessetes al mes durant 20 anys. La mare li deia al pare que no ho podria pagar, però el pare se’n sortia.
Un dels principals problemes per aquells nous propietaris era poder fer front, cada mes, a la despesa que representava pagar la propietat. L’Arturo, el pare de la Roser, pagava sempre que podia un any per avançat. Reunint els diners treballant de cambrer.
Per mi una pesseta era molt, però imagina’t 175 pessetes en aquella època, eren molts diners. El pare era cambrer i amb el que guanyava durant tota la temporada, pagava per avançat tot un any i així va ser com vam poder anar trampejant per pagar el que costava la casa
Les primeres cases eren més grans, tenien entrada per dos carrers. Són les que tenen l’accés principal per la carretera de Mata i un altre accés pel carrer del darrere. La majoria hi té les entrades dels garatges. Les següents construccions ja no van tenir aquesta dimensió. La demanda va créixer tant que van trobar una solució en cases sense terreny al darrere i, per tant, dos habitatges sense espai verd al darrere.
Les primeres cases, la meva ho és, tenen entrada per dos carrers: per la carretera de Mata i pel carrer d’Antoni Maria Claret, però ja no n’hi va haver més. La demanda era tant gran que van veure que podien construir-ne dues. Aquelles ja eren més petites i amb entrada per un sol carrer
Com passa a molts altres barris i zones de la ciutat, la queixa de la Roser és per la brutícia que s’acumula als carrers. Diu aquesta veïna de la Ciutat Jardí que el problema no és que no es netegi els carrers, és la falta de cura de les persones que hi passegen el que més embruta als carrers.
La neteja és el pitjor del barri i no és perquè no netegin. El problema és la gent que embruta el carrer i no és capaç de recollir-ho”
La Ciutat Jardí és la porta d’entrada al barri de Rocafonda. Un oasi de tranquil·litat que està representat a l’Associació Veïnal de Rocafonda-Esperança-Ciutat Jardí. Ser-hi i participar activament a l’entitat és la seva forma de lluitar per un futur millor per tota la zona. Treballar plegats per un bon futur per tots els veïns i veïnes.
Això és Rocafonda, encara que alguns no ho creguin. Vivim a la Ciutat Jardí, però això és Rocafonda.
Ser de l’associació de veïns i lluitar perquè Rocafonda sigui un barri on anar-hi tranquil·lament. Em fa por que els joves no s’integrin i no hi hagi cohesió per fer barri. Com el que enteníem abans de fer barri. Això no vol dir posar-se a casa de ningú, vol dir treballar plegats per millorar
Per la Roser, però, el més important de tota la vida que ha viscut a la Ciutat Jardí és sentir-se a casa, tant dins com fora de les parets del seu edifici.
Sentir-te a casa. Abans dèiem ‘anem per vall’, aquí era a casa. És a casa
