El grup de l'Esperança es construir a meitat del segle XX, va permetre tenir un pis de protecció oficial a moltes famílies joves del moment
Construït entre finals de la dècada de 1950 i principis de 1960, el grup l’Esperança va dotar d’habitatge de protecció oficial desenes de famílies joves de l’època. Es van construir en un espai que està al límit de la demarcació territorial de Rocafonda i Molins, i que tenia en la llar Cabanelles, el convent de les Germanetes dels Pobres, l’altra marca de delimitació de la zona. Allà, tot i que no hi va néixer, la Carmen Guilleme, va créixer i ha fet la seva vida.
És un grup de cases que va fer l’Ajuntament amb protecció de renda limitada, que en deien abans, una mena de pisos de protecció oficial. Estem a la part alta de la ronda, al costat de la parròquia de l’Esperança que porta el mateix nom del barri. L’avinguda del Perú i el passeig Cabanelles limiten el que són el grup de cases i carrers que formen l’Esperança.
Hi viu des de 1961, quan la seva família va tenir accés a un d’aquests pisos. L’Ajuntament de l’època, presidit per Pedro Crespo va aprovar la construcció d’aquests habitatges pels que els seus propietaris van pagar un total de 105.000 pessetes d’aquell moment. Una mica més de 600 euros dels actuals.
Es van adjudicar el 1961. De soltera vaig viure a un costat de l’Avinguda Amèrica i quan em vaig casar vaig anar a viure a un pis a l’altra banda de la mateixa avinguda.
Quan van arribar al que avui són els carrers de la República Argentina, Colòmbia, Paraguai,..., no ni havia res. Tampoc a les rodalies d’aquelles cases hi havia construccions. Només hi havia camps de conreu i pagesos.
En aquella època era normal anar a viure a casa els sogres i els meus pares hi van anar quan es van casar i després van venir aquí. En aquella època aquí no hi havia res, només el desviament que estava obert. La resta eren tot camps de correu amb pagesos.
El que sí estava ja construït és el Desviament, una de les grans obres de ciutat duta a terme durant el primer quart del segle XX. Fins a finals de la dècada de 1970 va estar descobert, només creuat per alguns ponts que servien per unir un costat i altre del que avui és l’Avinguda Amèrica. La Carmen i la resta de criatures que hi van créixer al voltant el feien servir per jugar i era habitual baixar a la llera i pujar. Com que eren petits no arribaven a poder pujar del tot i utilitzaven caixes i tot allò que tenien a ma per fer-se escales per sortir-ne.
El desviament estava obert i el fèiem servir per jugar. Ens ho passàvem pipa saltant-lo. Baixàvem i pujàvem amb caixes i recordo quan plovia i baixava molta aigua, fins arriba a nivell del carrer.
L’inici del barri també va ser l’inici d’una nova parròquia. Avui la de la Mare de Déu de l’Esperança dona servei als fidels de la zona, però abans de la seva construcció, anaven a missa a la capella que hi ha dins del Cementiri dels Caputxins.
La missa abans es feia a dins del cementiri, fins que es van construir els baixos de l’església. El trasllat no es va fer fins que no va estar completament construït l’edifici
El turisme de cementiris, és a dir, visitar tombes i panteons monumentals cada dia guanya més públic. Explica la Carmen que visitar el dels Caputxins permet conèixer racons i visitar construccions com la de la tomba de Miquel Biada, impulsor del ferrocarril o la de l’arquitecte Puig i Cadafalch.
El cementiri dels caputxins és molt maco de veure. Hi ha molts panteons de famílies importants que a molta gent li agrada venir a veure. També hi havia abans el que li dèiem el cementiri dels protestants
La Llar Cabanelles delimita el final del barri de Rocafonda i el sector de l’Esperança. Un conjunt conventual que durant molts anys van ocupar les Germanetes dels Pobres. Com explica la Carmen Guilleme a la seva joventut, moltes noies feien serveis socials ajudant a servir els qui menys tenien.
És un edifici molt antic i maco. A la meva època es feia el servei social i servíem als pobres als que s’atenia al convent.
La plaça dels Molins Fariners està situada just abans que comenci l’Avinguda Amèrica. Un petit parc infantil i un conjunt d’arbres ocupen aquest espai que els veïns sempre han conegut com la “Muntanyeta”. Un lloc al que nens i nenes com la Carmen ja hi anaven sortint de l’escola quan eren petits i al que van portar-hi els seus fills quan es van convertir en pares.
Per nosaltres és la muntanyeta, perquè sempre l’havíem conegut amb aquest nom i era una muntanyeta. Veníem quan sortíem de l’escola. També deixàvem els nens quan sortien de col·legi, no sabíem el nom que tenia fins fa pocs anys
La zona de l’Esperança no és especialment problemàtica, segons diu la Carmen, però si demana als seus veïns ser, tots ells, una mica més civilitzats.
M’agradaria que la gent del barri fos més civilitzada, no és un barri problemàtic, en té de problemes com n’hi ha a tot arreu, però res que ho faci significatiu.
