La mataronina deixa un buit immens als Capgrossos, que s’han retrobat aquest dimarts al local per fer-li un acte de record i homenatge
Riallera, extravertida, acollidora, generosa. Són alguns dels primers adjectius que apareixen quan es demana a algú dels Capgrossos com definiria l’Herre. Però la llista és molt més llarga. Roser Herreros va formar part de la colla des dels seus inicis i allà ha crescut i ha fet créixer. Diuen que mai tenia un no per resposta i que era capaç d’arrencar-te un somriure en qualsevol situació, especialment les més difícils. Potser per això no era estrany que tingués amics a totes les colles i que fos habitual trobar-te-la pels carrers de Mataró sempre xerrant amb algú.
Educadora social de professió, va exportar aquesta faceta a la colla. S’avançava a rebre els nous membres i els obria les portes des del primer dia, però també era un dels pilars per a aquells amb qui feia anys que compartien assajos i places. Precisament, aquestes Santes va estrenar en primera persona el pilar de 6 i tenia clar que els Capgrossos encara poden anar més amunt. Ho deia sense filtres, com tot allò que fes falta dir. Directa i transparent. També constructiva. Tota una vida fent castells que es va traduir en visió privilegiada d’aquest món.
Als Capgrossos va ser cap de canalla, cap de colla, va passar per troncs, folres i manilles i era una habitual als pisos superiors. Durant la seva etapa universitària també va formar part dels Arreplegats.
L’Herre era referent dins i fora dels Capgrossos. Era la imatge de la colla i un puntal de la família blava. Pura ànima.
